Mentides tòxiques. Un carreró sense sortida?

Ara que tot s'accelera moltes opinions canvien de categoria. No són opinions, són mentides tòxiques: un intent de cop d'estat a tall d'exemple. En vindran més i encara molt pitjors. No en digueu postveritat. Digueu-ne mentida, simplement ens diu el Xavier Antich.

En Toni Soler, a la carta guanyadora desenmascara aquest argumentari, tan cínic que només es pot formular fent teatret de la pitjor espècie.

És l'hora dels líders diu en Miquel Puig. Està convençut que el dilema, tanmateix, només és o ridícul o èpica. I que el sacrifici personal que els demanarà serà ben dur. Mala peça al teler.

Narcís Comadira diu que vivim en un fals estat de dret en el qual la llei es fa a la mida dels que governen. I que vivim en un carreró sense sortida.

En qualsevol cas, i això ja és una opinió del tot personal, no serà pas la neurociència qui ens resolgui l'afer. Amb la mateixa alegria que es pontifica sobre el tema de l'amor -l'amor etern és bioquímicament possible- ens alerten (alguns psiquiatres, no pas tots, deixem-ho clar) sobre els efectes traumàtics que representaria la independència, fins el punt de justificar l'unionisme per raons psiquiàtriques. Poca broma! És del tot imprescindible destriar les opinions de les mentides si no volem prendre mal. 

El dia de la mare... que ens va parir

Diada assenyalada, el Dia de la Mare. Ja se sap, mare només n'hi ha una...  
En castellà és més impactant: madre solo hay una...  y a ti te encontré en la calle.
L'ARA ens obsequia avui amb un parell d'articles esplèndids sobre la causa. 
Aboliràs el dia de la mare on la Mònica Planas ens alliçona sobre la dona que va crear i promoure el Dia de la Mare i que es va passar els últims trenta anys de la seva vida intentant abolir-lo.
El segon, no menys rellevant, és El negoci de saber fins quan podràs ser mare on es fa esment dels científics austríacs que han dissenyat un test per determinar la reserva ovàrica: el kit es posa a la venda aquesta setmana a l'estat espanyol.

En paral·lel, i pel que fa als pares -pobres de nós!-, l'anunci del RACC hi som per ajudar,un veritable despropòsit. Quina carallotada més ensucrada i desafortunada! Res a veure amb altres anuncis de l'empresa. Resulta que quan un pare no hi és on toca està treballant -pel RACC-... o potser al bar de la cantonada (l'afegitó és cosa meva, naturalment).