Benvingut/da al meu espai web. Hi trobaràs una mica de tot, com a les cases de pagès. No és la meva pretensió aportar llum a la foscor, ni oferir una experiència immersiva, ai las! Jubilat l’estiu de 2022, no tinc horari fixe; obro i tanco quan puc. Camino per la vida sense fer gaire soroll. Vaig fent amb la certesa de saber que sóc viu i que, per tant, escric. "Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança". Gaziel, Meditacions en el desert (1946-1951)

29 de novembre del 2015

Fer la "perla"

Ho dèiem quan la moto ens deixava llençats. No pita, no corre, no accelera, fa la "perla"...

Divendres 27, dia del mestr@, la pel·lícula La profesora de parvulario ens va fer la "perla".
Una reflexió sobre les obsessions patològiques que ens fan perdre el nord de la pròpia vida.
No em va agradar. Sempre em passa quan no em crec el relat, no entro a la història. No la veig versemblant.

Dissabte 28 a les 6 de la tarda, a la Biblioteca de Catalunya, La Perla 29 també ens va  fer la "perla" amb el seu darrer espectacle Al nostre gust.
Per primer cop la decepció va ser majúscula. Tots els seus espectacles m'han agradat. I molt. Aquest cop han punxat. Ho vaig tenir clar minuts abans de l'inici de l'obra: que 2/3 de l'aforament estigués buit (a tot estirar érem un centenar de persones) era un senyal evident que alguna cosa no rutllava.
L'obra no rutlla. Ni brillant poema dramàtic de la factoria Broggi, ni un puzle amb tot l'univers d'Oriol Broggi, ni un espectacle 100% La Perla 29: autors clàssics, teatre comercial, austeritat escenogràfica, proximitat a l'actor, ni un cant a la llibertat, ni un poema escènic que cavalca sobre la paraula com a element cabdal del teatre, ni un dels espectcles més interessants d'Oriol Broggi. 
Ni foc, ni fum, ni cendra... m'atreviria a dir, i ja sé que és arriscat contradir el parer de tants crítics.
Una obra sense argument ni personatges concrets, sis actors en un espai i un temps indeterminat que van vestint peces que rescaten dels armaris de la companyia. Un espectacle de creació pròpia que parteix d'idees, escenes i frases d'una trentena d'autors clàssics de la literatura universal (Sòfocles, Txékhov, Ibsen Calderón de la Barca, Espriu, Shakespeare...). Però no n'hi ha prou, ho sento.
A parer meu, un patchwork textual amb retalls sense cosir, mancats d'un fil conductor, d'un relat aclaridor.  Sense moments màgics ni temps dramàtic, sense ànima al capdavall. Sap greu.

Dins del cicle d'activitats Convidats a mirar el dissabte 28, a les 12, al VINSEUM, el filòsof Josep Muñoz ens aporta la seva visió particular del museu i del món.
Realment interessant. Una mirada filosòfica que va a l'arrel de les coses. El mite de la caverna de Plató i els seus punts de connexió amb la cava, element cabdal del del vi i del cava.

Amb tot això ahir 28 també es va celebrar el 5è aniversari del diari ARA. Des del primer dia que sóc subscriptor. El dilluns 2 de novembre, al Palau de la Música, el concert de Jordi Savall ja va ser una celebració d'alta volda, meravellosa.
El discurs de Carles Capdevila  a la redacció el dimarts 24, emotiu i rellevant. Aquest filòsof que sempre ha treballat de periodista a qui li agrada pensar, parlar i riure és genial. Tenir idees i trobar les paraules per compartir-les amb la gent intel·ligent és la seva dèria.
Per molts anys, ARA! Gràcies Carles! I gràcies també a l'Albert Om que ahir feia un article sobre el Carles.    @diariARA


18 de novembre del 2015

Funeral

Avui he anat de funeral. Al funeral d'una persona que tenia 96 anys, que són molts, oi?
Una persona rellevant amb la qual, tot i haver parlat no més de mitja dotzena de vegades i haver compartit taula una sola vegada, tinc la sensació que, com moltes altres persones de la seva edat, ha estat una persona entranyable. Poeta i ciclista entre moltes d'altres coses.

Sento  una enorme consideració vital envers aquestes persones. Fills d'una època ben difícil, han dut una vida girebé èpica si la comparem amb la nostra, la dels seus fills o néts. 

A poc a poc ens van deixant. I van deixant un buit enorme, un forat còsmic que mai ningú 
-llei de vida- no podrà pas ocupar. La seva absència fa mal. I el tresor que s'emporten és una pèrdua valuosa.

Talment com quan desapareix una espècie, vegetal o animal, tinc la sensació que amb cada mort perdem un bocí de patrimoni natural irrecuperable. I m'emociona. 
És el moment zero, el moment que marca el traspàs. Una pèrdua ben real però, alhora, ambígua. Sempre serà viu mentre el tinguem present. 

17 de novembre del 2015

Nosaltres no som el pam de net

L'intent d'Estat Islàmic de convertir les ciutats europees en escenaris de guerra fa por.
Es tracta de socialitzar el terror, de demostrar que les democràcies occidentals també són vulnerables. És un drama. Estem instal·lats en la quimera del risc zero. Pertorbats per una realitat demolidora.

No hi ha un conflicte bèl·lic, però sí un camp de batalla ben definit: el món mundial.
Un general retirat de la força aèria nord-americana deia fa poc que no veurem la fi d'això en tota la nostra vida. No hi haurà mai cap moment en què, de sobte, puguem dir "victòria".

"Amb cobertura internacional, legal, jurídica, política, amb un mandat de l'ONU o en el seu cas de la UE i si els nostres socis, amics i aliats ho decideixen i ho aprova el Parlament, Espanya estaria en la defensa de la civilització amb els nostres amics i aliats"
Ho va dir ahir Jorge Fernández Díaz sobre una eventual entrada d'Espanya en guerra.  
És esfereïdor. Tota una declaració d'intencions, gairebé una declaració de guerra.

A l'estat espanyol ja som al nivell 4: atemptat molt probable. Al nivell 4 sobre 5 de protecció. I també al nivell 4/5 de literatura fàtua, de papanatisme, de soroll mediàtic compulsiu, de manca de rigor i d'objectivitat, de fanatisme i de sentimentalisme.

Com arran dels atemptats de l'11S, penso que estem donant la resposta equivocada. 
Què en queda de la primavera àrab? 
Serem capaços de substituir els interessos econòmics per una dimensió ètica de les relacions internacionals? 
Aquestes són algunes de les bones preguntes que ens planteja Antoni Segura en el seu article Una guerra amb tres fronts oberts.

Torno, altre cop, a Bertolt Brecht. Quan la hipocresia és de molt mala qualitat, s'ha de començar a dir la veritat.
I encara aniré més lluny. Les bones causes també tenen els seus canalles. O no?

15 de novembre del 2015

El Most 2015 s'acaba amb un combinat de García Lorca i Leonard Cohen

Acabem de cloure la 5a edició del Most, el Penedès Festival Internacional de Cinema del Vi i del Cava.
Esplèndidament. Amb la pel·ícula La novia, de la Paula Ortiz. Una joia. Una veritable sorpresa. Adaptar al cine Bodas de sangre de García Lorca no és poca cosa. 
Fer-ho amb una mirada pròpia i actual, sense renunciar a res i incorporant Take this waltz de Leonard Cohen és un un atreviment del qual se'n surt amb nota, la directora.
La Paula Ortiz, present a la cloenda, breu i directa, ens ha fet una declaracio de principis abans del passi. Ha citat Leonard Cohen. Ha parlat de moure's en el petit marge de maniobra que hi ha entre la dignitat i la bellesa. 

L'oferta del Most s'ha anat consolidant. No m'ha estat impossible assistir a totes les pel·lícules que hagués volgut. Amb tot, aquests dies he gaudit de valent amb el que he vist.

Mustang, un al·legat sobre la condiciò femenina a la Turquia actual. 
Encadenados, tot i ser una obra menor d'Alfred Hitchcock, es deixa veure, malgrat el Cary Grant sigui un armari amb cara de pòquer, com sempre d'altra banda.
Mia madre, la darrera de Nanni Moretti, una molt bona pel·lícula plena d'ironia i delicadesa.
Un comentari a banda es mereix la instal·lació artística de Pep Puig Sento unes veus / un cinema sense sostre. A l'antic cinema Bogart. Una activitat paral·lela per a nostàlgics amb una banda sonora ja dilatada en el temps. Ben original.

Només algun però a la gala de cloenda. Grinyola una mica i es troba a faltar, com s'acostuma a fer en altres festivals similars, un comiat com Déu mana de tota l'organització, dalt de l'escenari. Jo tinc la sensació que no s'acaba bé.

Com a soci del Cineclub, amic de VINSEUM i consumidor no compulsiu de vi haig de felicitar l'organització. Gràcies per aquest festival. I per molts anys! 

Jardins verticals

Aprofitem aquest meravellós estiuet de sant Martí per a fer a la terrasseta de casa una instal·lació, una intervenció, una loop nature... un petit jardí vertical, vaja.

Ara estan de moda i s'han convertit en una pràctica habitual per a l'urbanita modern. Redueixen la contaminació sonora, regulen la temperatura i ocupen poc espai.  
Això útim és ben cert, us ho puc ben assegurar. 
I de pas trobes una utilitat del tot funcional a un parell de palets que tens a l'abast i amb els quals no saps ben bé què fer-ne.

Doncs això, visca la innovació, la sostenibilitat i la verticalitat. Com al futbol.



13 de novembre del 2015

Divendres 13

Una trobada insòlita. Sento a 1/4 de 3 que em criden pel carrer. I, sorpresa majúscula, és el Jaume. Fa anys que no ens veiem i li havia perdut el rastre. Assisteix a una trobada de secretaris a Vilafranca i es dirigeix al dinar de treball.
Quina alegria! De veritat que me n'alegro. Ens passem els mòbils i quedem que ens trucarem. De fa anys que em ronda una pregunta pel cap que li faré a la primera oportunitat. Vull saber els detalls del viatge que va fer a Perpinyà el gener 2003 acompanyant en JL Carod i Rovira. Curiositat intel·lectual i prou, naturalment.

Avui divendres 13 -quina sort no ser supersticiós-, posposada la ruta de la Conca fins diumenge, trenco les rutines dels divendres a la tarda.
Anem de compres a l'Esclat. A quarts de 4 no hi ha ni cristo. Ben poca gent, vaja. 

Als vivers Torrents, a sant Martí Sarroca, omplim un parell de caixes de plantes per alegrar la terrassa de l'Ateneu 16. 
Romaní, pensaments, menta, espígol, sajolida, marialluïsa, curry, ciclàmens... i alguna altra planta que no recordo. Demà al matí farem una loop nature que s'hi cagarà la mosca.

Anem a fer un parell de copes a l'Àgora amb en Miquel Carrillo, gelidenc de pro, home de ràdio i exdiputat al Parlament de Catalunya. Ens posem al dia. El temps passa de pressa quan estàs bé amb gent que aprecies.
Ens coneixem des de fa més de 25 anys. A les reunions de les emissores municipals de Catalunya de 1989 i 90 vàrem coincidir i  des de llavors, amb més o menys intensitat, em mantingut una relació discontínua pero amical.

Parlem del be i del mal i, amb alguna que altra discrepància, convenim que més enllà de qualsevol moralina hom constata que la vida va com va i en queden poc més que quatre deixes.



Una mica de poesia sisplau

És temps d'incerteses, de frustració i d'empipament per a molta gent. De neguit i d'estats d'ànims desgavellats. Un escenari ben incert és el masteguem dia rere dia. 

I estem poc acostumats a jugar al pòquerUn té la sensació que en aquesta partida hi ha massa 7 i 8 i cartes que no lliguen. És temps de farols i de cares de pòquer.

Una mica de poesia, en aquests casos, és més que recomanable. 
Abans d'ahir va fer 12 anys de la mort de Miquel Martí i Pol. 
Un parell de fragments que ens poden aportar una mica de llum. O no.

Vindran altres temps si ho volem tot plegats,
mai no ens han fet por l'esforç i la feina.

Que cada mot sigui una vela hissada
i cada gest una porta oberta.

9 de novembre del 2015

Papers personals

L'August està preparant una xerrada sobre lectura i escriptura i s'ha planteja fer un petit sondeig sobre les raons que ens empenyen a escriure. És per això que jo també rebo la invitació a participar en la seva consulta. Ai las!

Jo no escric per connectar amb una tradició singular que es va estendre per Catalunya entre els segles XVII i XVIIII: els dietaris que escrivien els pagesos i gent culta per explicar la vida als masos.

Tampoc escric perquè explicant una història pugui suportar-la millor: no escric per poder suportar la vida.

Ni crec que sigui certa la màxima que diu que som el que escrivim.

Tampoc no escric per crear un món en el qual em sigui possible viure, un món per trascendir la realitat amb la imaginació. 

Hi ha qui diu que escriure és defensar la soledat en què s'està. Que escrivim i llegim per no estar sols.

Escric, i no gaire ni tant com jo voldria, perquè en un moment donat tinc la necessitat de posar, negre sobre blanc, una idea, un pensament, alguna cos que em ronda pel cap. 
I escriure-la m'obliga a pensar-la, a trabar-la, a endreçar-la.

Escric per a mi... i ja de pas per algú altre, si arriba el cas. Amb la màxima que diu que l'economia de mots i pàgines resulta fonamental per fer-se entendre.

No he tingut mai la síndrome del full de paper en blanc. No sóc de la feina.

I escric plenament conscient que no veiem les coses com són, sinó com som.

També sé que quan disposi de temps suficient, ja alliberat de les obligacions laborals, escriuré, i molt.  

5 de novembre del 2015

Ran de les coses - Larkin... tota una Odissea

Lliurament del XVII premi del Lector de l'Odissea. Auditori de Vilafranca del Penedès, dijous 5 de novembre,  2/4 de 9 del vespre (3/4 en horari vilafranquí). 
Des de la distància -ja no hi participo en el projecte ni sóc client habitual de la llibreria- m'hi acosto.

Tin un doble motiu: l'hereu de casa forma part aquest any del jurat -és un dels dos representants del Consell dels 100 lectors- i, alhora, actua Ran de les coses, un escamot poèticomusical penedesenc de gran vàlua, amb el seu espectacle poètic sobre Philip Larkin. Què bons que són els tres Peps i l'August!

L'August em va introduir l'estiu passat en el món per a mi desconegut de Philip Larkin, poeta anglès ja mort. Un personatge ben curiós, un outsider que escriu sobre la condició humana amb multitud de registres i un to humorístic i existencialista.
I què diferent que es percep i se sent la poesia recitada i cantada per altri de com tu la sents quan fas la teva particular lectura!

Han estat 3/4 d'hora intensos, amb un repertori variat, llegit o cantat. Bona musicalitat i una proposta escènica minimalista i eficaç. Un espectacle del tot apropiat per a l'ocasió. 
Ja se'ns ha anunciat el següent projecte de Ran de les coses, a partir de la poesia de Jaume Subirana. El tast que hem assaborit avui, Sang, em fa pensar que la cosa promet, i molt.

El quart d'hora de ratard inicial, la presentació del lliurament del premi -amb un perfil vintage- (amb tants lectors com n'hi ha, cal anar a buscar presentadors foranis?) i alguna darrera intervenció fora de to han estat els elements desafortunats de la nit.

Més informaciò






2 de novembre del 2015

Viatgers de l'ànima i del del temps

Avui, al Palau de la Música, hem celebrat el 5è aniversari de l'ARA.
Amb un espectacle superb: els diàlegs musicals entre l'Orient i l'Occident, entre l'Antic i el Nou Món (Viatgers de l'ànima i del temps).
Un espectacle d'Hespèrion XXI, Jordi Savall i un grapat de músics fenomenals.
Sensibilitat, una varietat de registres realment aclaparadora i un virtuosisme fora mida.
Gairebé un parell d'hores memorables. Música en estat pur.
Llarga vida a l'ARA ! Ha estat un bàlsam per l'esperit, un veritable plaer.