T'estem esperant

La roda del temps ja no funciona com abans. Ni el temps ni l'espai estan sota control. 
Costa ocultar el rostre de la tristesa en una sala d'espera per a familiars i amics prenyada de dol, de dolor i de patiment.

Fa mal. Són moltes les maneres de viure aquestes situacions límit però totes tenen un denominador comú: els ulls perduts i la mirada trista. Res  ni ningú no pot amagar la tenebrosa realitat. Tot penja d'un fil tan prim que ningú no gosa fer cap moviment maldestre.

Conti, em sap tan de greu tot plegat que gairebé no sé què dir-te. Vull trobar les paraules autèntiques, i no és fàcil. És més fàcil plorar i deixar-se arrossegar per les emocions que ho invaeixen tot, i t'arrosseguen, i et fan mal.

Et prenc la mà i constato l'activitat febril del teu cos que, tot i estar sedat, manté un pols desafiant  amb la vida. I amb la mort. Un cos que pateix, que es resisteix a donar-se per vençut, que vol sobreviure a una trompada vital majúscula i que vol donar guerra, com sempre.

Ni l'estiu ni la tramuntana s'ho emportaran tot. I tot ho reprendrem quan arribi l'alba. 
Tornaràs a pujar la persiana dels dies, faràs petons, rondinaràs, trepitjaràs les vinyes, feinejaràs a l'escola, et llevaràs d'hora, correràs de matinada, llegiràs, estimaràs la llum de la tarda, faràs mil i una coses, i plantaràs cara als treballs i als dies. 
I és que el gran buit, el forat negre que ens aclapara, només tu pots omplir-lo. T'estem esperant.

Mecagontot !

Una trucada de la Lluïsa ahir, a 1/4 de 10 de la nit, em va esberlar el dia. I alguna cosa més em temo. El to de veu, trencat i esquerdat, em va fer pensar el pitjor i, durant un parell de segons, uns quants pensaments -i cap de bo- em vam passar pel cap.

Es va confirmar el pitjor de tots. "El Conti ha patit un ictus. Som a l'hospital Dr. Trueta de Girona. El coàgul és massa gran per a poder eliminar-lo de manera controlada. 
Els metges diuen que l'evolució de les properes hores seria determinant, sense més certeses".

Intentant controlar  les emocions però plorant desconsoladament, talment com ara, parlem uns minuts. I intento allò tan i tan difícil de donar ànims i fer veure la mitja ampolla plena a la persona que ha patit més directament la magnitud de la tragèdia. 

S'acaba la conversa. Sóc al carrer, davant de casa, palplantat. Em fan mal el ulls, el cap... i l'ànima. Encara sense alè penso que hi ha moments en què la vida es complica més del compte. En que la vida fa pujada. En que tot es descontrola i hi ha una trencadissa  que esmicola tots els paràmetres, totes les rutines, tot allò que ens dona estabilitat i confiança. 
I prenc consciència plena de què res no és per sempre, de la fragilitat de la vida. 

L'esperança és una pedra màgica que no vull perdre. Penso que els ceps novells que vam esporgar tots dos a la  Conca a començament d'any els veurem créixer plegats i que farem la primera collita l'estiu que ve i que continuarem despotricant de tot allò que ens envolta amb fina ironia, i que dinarem plegats de tant en tant al tros, i que aquesta trompada vital passarà sense deixar més seqüeles del compte,  i que la natura -capriciosa i imprevisible- no ens jugarà una mala passada.

I el temps passa. Tan a poc a poc que fa mal. El temps és com un tigre que ens devora... i jo sóc el tigre.

Instants previs

A la vida hi ha algunes coses que a vegades són gairebé millors quan estan a punt de passar que quan passen. L'expectativa, les ganes, la imaginació, les possibilitats, les oportunitats, el què serà i com serà. tot plegat ens dibuixa en l'imaginari el millor dels escenaris i durant uns instants tot surt com havíem planejat. L'instant previ és un punt en què tot pot passar, tot surt bé.

Segons la teoria dels instants previs, sempre és millor el que està a punt de passar que el que acaba passant. Explica que el millor de les coses que et passen és la il·lusió prèvia que hi poses. El més gratificant del dia de Reis és llevar-te, a primera hora del matí, i veure tota aquella pila de regals amuntegats. Desembolicar-los és farragós i, moltes vegades, decebedor.

El més excitant de la  democràcia va ser la Transició, quan veies a venir el canvi de règim  però formalment encara no el tenies. La il·lusicó d'aquell temps en què tot estava per fer i tot era possible ha donat pas a la rutina d'un sistema menys perfecte del que ens imaginàvem.

Per tot plegat es fa difícil que la vida estigui a l'alçada de les nombroses i a vegades injustificades expectatives que desperten els instants previs.

Que el nostre instant previ d'avui (que durarà moltes hores i es precipitarà a partir de les 20h) sigui fantàstic... I que no desmereixi el resultat electoral.

Bon dia a tothom !!

Tak, Danmark

“El Parlament danès pren nota de l'explicació del govern sobre els aspectes jurídics, històrics, polítics i internacionals vinculats a la situació de Catalunya i fa seva l'opinió que la qüestió de la independència de Catalunya és un assumpte de diàleg pacífic i democràtic entre Catalunya i el govern espanyol a Madrid.” 
Aquesta breu i senzilla resolució aprovada dilluns pel Parlament de Dinamarca és una perla. 
Gràcies, Dinamarca.

Ha sorgit una iniciativa que anima a donar les gràcies al Parlament danès pel seu suport a la causa catalana. Aquesta és l´adreça per poder-los donar les gràcies 

 folketinget@ft.dk  

Una frase en danès, per si la voleu fer servir Tak for din støtte Danmark (Gràcies pel teu suport Dinamarca).  
També s'hi pot afegir algun comentari en català o qualsevol altra llengua, naturalment, que d'idiomes en saben.

No dubto que la societat catalana es pronunciarà definitivament sobre el seu futur polític tard o d'hora. Un llibre del 2013 Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible (Pòrtic, Visions), ben documentat i plantejat, aporta arguments sobre els reptes i les oportunitats que tenim a l'abast. Molt recomanable.

A casa, des de l'estiu de 2013, tenim una bandera de Dinamarca penjada a l'estudi. 
L'estada d'onze mesos a Dinamarca del nostre fill gran Miquel va comportar tota una descoberta. I cal ser agraïts.

En campanya

Després de 24 anys, he tornat a implicar-me directament en una campanya electoral municipal. I val a dir que s'han confirmat els meus temors: tot segueix, si fa no fa, de la mateixa manera. Amb les mateixes martingales, els mateixos abusos de poder, les mateixes rutines enquistades amb el pas del temps... Si alguna acosa  ha canviat és l'actitud de la gent. Ara ja no hi abunda  l'entusiasme sinó la desconfiança, la desafecció i el desencís, en termes majoritaris si més no.

Diu l'Eva Piquer que les campanyes electorals fan una mandra immensa, que exploten el pitjor de nosaltres. Constata que destruir és agraït; que malparlar d'algú la majoria de vegades és agraït per la concurrència; que construir cansa; que algú digui el que pensa no vol dir que aquest algú digui la veritat i que la política és imprescindible i els que s'hi impliquen mereixen tots els respectes, però que les campanyes electorals fan una mandra immensa. Que exploten el pitjor de la condició humana.

Josep Gifreu està convençut que aquesta campanya, com totes, deixarà greus interrogants sobre la capacitat de partits, xarxes, mitjans i enquestes, de dotar la ciutadania de suficients elements de deliberació i discriminació per poder exercir responsablement el dret a decidir.

La Pepa Masó posa en evidència que la campanya, entesa en termes del segle XX, no coincideix amb la campanya a les xarxes socials. I que en plena era digital, les xarxes socials han demostrat ser una eina d'infinits recursos, en campanya electoral i mot abans de la campanya electoral.

I ara ve la meva. Aparteu les criatures! 
Unes quantes propostes sobre les campanyes electorals a les municipals:

1. Limitar el que és estrictament campanya electoral a una setmana.

2. Limitar la despesa econòmica amb un topall de 0,50 € per cada persona que figura al cens electoral.

3. Acotar els espais on penjar la propaganda electoral. Les cartelleres ja existents i alguna altra que fos temporal i mòbil. Ben poques, però, amb una per a cada miler d'habitants n'hi hauria d'haver prou. 
I a totes i cadascuna d'elles hi hauria d'haver un sol cartell de cadascuna de les candidatures, en peu d'igualtat, al marge del nombre de regidors que hagin obtingut o si és o no el primer cop que s'hi presenten. 
I res més, ni banderoles, ni cartells penjats indiscrimidament i que contaminen visualment els carrers i les places. Quin festival i quina vergonya! 

4. Fomentar als mitjans de comunicació públics d'àmbit local i comarcal debats, a diari si cal, en un format no tan encotillat com ara.

5. Facilitar la participació electoral d'agrupacions d'electors.

6. Subvencionar els partits, coalicions i agrupacions amb 0,50€ per vot aconseguit. I prou. No fer cap tramesa massiva de paperetes ni propaganda electoral, per sistema.

7. Exigir que el 80 % de les persones de les candidatures estiguin empadronades al municipi per evitar les llistes fantasma.

8. Limitar per llei a dues legislatures la durada continuada dels càrrecs electes.

9. Fer incompatibles els càrrecs municipals amb altres càrrecs, només si fos imprescindible i de manera excepcional, fer-los compatibles amb la representació als Consells Comarcals i les Diputacions. 

i 10. Afinar  la llei d'Hondt o el sistema de distribució de regidors que s'empri, sempre amb criteris més proporcionals que no afavoreixin els grups majoritaris.

No sé si algú ho havia de dir, ni si calia dir-ho, però dit està.

Campanya electoral poètica

La casualitat ha fet coincidir la setmana de la poesia barcelolina amb la campanya electoral a les municipals. Difícil de combinar. Com un ou i una castanya? 

Una impostura monumental no es pot comparar amb l'essència del llenguatge... i de la vida.

L'economia de mots i de pàgines, que resulta imprescindible per fer-se entendre, ben pròpia de la poesia no té res a veure amb la literatura fàtua, amb el llenguatge buit i retòric de les campanyes electorals, en general. Som el que escrivim.

Potser sí que la campanya és un estat mental de 15 dies. Dies de brutície, d'intoxicació visual a la via pública, de mentides o, a tot estirar, de mitges veritats, d'impostura radical. Una llosa massa gran, i prou que ho sabem a Vilafranca. Potser valdria la pena hibernar.

Cap programa electoral d'un centenar de pàgines no té el nervi ni el tremp d'un haiku. 
O no?

Que canti un grill 
no et fa sentir
tant sol a l'infinit. (Josep Masats)

Encanyant tomaqueres

Ara fa una hora, a 1/4 de 8 de la tarda, haig de resoldre un dilema vital. O em poso a encanyar les tomaqueres i a fer jardineria al pati de casa o m'enfilo cap al saló de plens de l'ajuntament a escoltar el pregó de Fires.

I tallo pel dret. El petit hort urbà -posats a ser esplèndids- i el jardí de petit format em reclamen de fa dies. M'he escaquejat la darrera setmana però ha arribat un punt que això ja no es pot deixar estar.
Omplo una bossa industrial d'herbes, netejo el pati, escavallo les tomaqueres, les encanyo, i rego totes les plantes que tinc a l'abast. Tot plegat, 3/4 d'hora ben aprofitats.

En aquestes estones que feinejo a mode de pagès, en silenci i sense neguits, la ment es relaxa de manera excepcional.
Estic manipulant les tomaqueres, els enciams i les cebes que jo mateix he plantat setmanes enrera. Les he vist créixer i, sense anar més lluny, avui per sopar ens menjarem unes cebes tendres de la collita pròpia.

Sóc la primera generació d'un nissaga de pagesos i ramaders d'arrels telúriques. I, de tant en tant, aquestes arrels m'embolcallen. En aquests moments penso que, tard o d'hora, acabaré fent de pagès, a temps parcial això sí, per poder palpar, dia a dia, els fruits saborosos.

Pontils i Barberà de la Conca

A la Conca de Barberà hi trobareu de tot, com a  les cases de pagès.
Pobles com ara Barberà de la Conca, amb 519 habitants censats i que a les elecccions municipals, des de 1979, fan una llista unitària a nivell de poble.
I pobles com ara Pontils, al límit comarcal, a la Baixa Segarra, amb 123 habitants i on a les properes eleccions s'hi presentaran cinc candidatures a l'alcaldia. Tenint en compte que calen cinc candidats a cadascuna d'elles, estem parlant de 30 candidats. Un candidat a alcalde -o alcaldessa- per cada 25 habitants. Poca broma!

A Barberà tinc bons amics. De Pontils tinc un record ja llunyà però divertit. El Divendres Sant de 1984 o 1985 el Club Excursionista Montblanc i el de Reus vam fer conjuntament una caminada fins a Montserrat.
Els dos ramals ens vam trobar al Pla de Santa Maria i vam fer nit a Pontils. A les habitacions del bar del poble, portat pel capellà i per la seva parella de fet.  No recordo els noms però sí que eren una parella divertida i locuaç. 
Ens van preparar el sopar i la vam fer petar una bona estona, fins ben entrada la matinada. Vivien plegat i no se n'amagaven. Cap problema. Amb naturalitat, sense artificis.

Amoïnat com estic a hores d'ara pensant a consciència quants dits -i de quina mà- estaria disposat a deixar-me tallar per escriure tant bé com escriu Antoni Puigverd -La finestra discreta és una petita meravella- em pregunto a quants caps de llista de les cinc candidatures de Pontils els deu passar pel cap el mateix pensament que a mi em devora. 
I és que això de ser alcalde o alcaldessa del teu poble pot ser, de ben segur, una causa ben noble que t'ompli d'orgull. Yes, We Can

Tarda de museus

Dissabte a la tarda anem al MNAC. És una debilitat no compartida per tota la prole. És ben meva, vaja. Hem pactat amb el Martí  que anirem al CaixaForum, que és on ell hi vol anar doncs s'acaba l'exposiciò dels 25 anys de Pixar i, ja de pas, al MNAC.

La meva debilitat pel MNAC ve de lluny. I, pel que sembla, ha tingut efectes col·laterals: la desafecció del nostre fill gran, el Miquel. A parer seu les nostres visites a l'esmentat museu van ser constants al llarg de la seva infantesa -això ho diu als seus 18 anys-, fins el punt que en va quedar tip. Està vacunat contra el MNAC, em temo.

Al MNAC hi ha novetats. Una talla de sant Joan, del Vinseum, que ocupa un lloc preferent en l'escultura romànica en fusta a Catalunya. La talla representa una figura masculina imberbe, pràcticament de cara, amb una àliga davant les cames que l'identifica com l'evangelista Joan. L'elegància dels plecs, del lleu moviment del cos i dels volums potents del cap i de l'àliga en descobreixen la qualitat.
Està  ubicat al costat de les figures del Davallament de santa Maria de Taüll, que, des de sempre, em tenen el cor robat. Tot plegat, una preciositat.
Ens movem per les dependències de l'Art Modern, inaugurades el setembre passat. I visitem l'exposició temporal del fotògraf Gabriel Casas, pioner de la fotografia d'avantguarda. M'agrada, tot i que en cap moment em fa oblidar la de Joan Colom de l'any passat.
Deambular pel MNAC és reconformant. És com ara seguir el fil conductor, el cordó umbilical que ens uneix amb gairebé mil anys d'història. Amb espais suficients, amb sofàs per descansar,  amb cúpules majestuoses per passejar els dubtes i amb una esplèndida vista sobre BCN 

CaixaForum és una altra història. És com una casa de pagès. Pots trobar-hi de tot... i força.
Ahir per exemple, l'exposició dels 25 anys de Pixar, que va arrossegar milers de persones, moltes d'elles gens consumidores d'ofertes museístiques m'atreviria a dir.
I, alhora, una altra sobre l'art mochica de l'antic Perú, o Jo veig el que tu noveus, una aproximació a la diversitat creativa de les persones diagnosticades amb un trastorn dins de l'espectre autista -TEA-, entre d'altres. 

Barcelona capitaleja. Té una capacitat d'atracció bestial i mil i una cares, no pas totes conegudes. És un patrimoni ben nostre. Tot i que aquest és un altre  tema...

Novecento

A les acaballes del anys 70, a l'etapa d'estudiant a Tarragona, l'1 de maig era una diada assenyalada. 
Fèiem el primer bany de l'any a la platja i, encabat, a les 12, cap a la mani unitària sindical del 1r de maig a les rambles. Quins temps!

Avui, quasi 40 anys després, lluny de Tarragona i de l'esperit unitari d'altres èpoques,  fem una escapada al miravinya el Circell, al puig de la Mireta, a tocar tocar del cementiri de les Gunyoles. La miranda, de 360 graus, és esplèndida. I això malgrat que el dia es calitjós.

Després ens dirigim a la fira de la Via Augusta de Santa Fe del Penedès. És la 2a edició. 
La feinada que ha fet la gent del poble és realment notòria. El resultat, una fira arregladeta, sense pretensions. Una més de la tirallonga de fires i firetes multitemàtiques que es van escampant cap de setmana rere cap de setmana per tot arreu. 

Ara fa quinze dies, a Vilafranca, a les 8 del vespre, una manifestació  de perfil alternatiu es va dirigir, a través de les rambles, fins a la zona esportiva, on actuava el grup penedesenc Inadaptats. Uns quants  milers de persones. Joves i amb ganes de menjar-se el món. Realment feien patxoca, impressionant!! Veure'ls passar va ser reconfortant.

Sempre em ve al cap en aquestes situacions la pel·lícula Novecento, de Bernardo Bertolucci (1976).que, juntament amb L'últim tango a Paris, em van fer descobrir el cinema, el bon cinema,  i la mantega, la bona mantega.

Tot el suport a les mobilitzacions d'avui que defensin els drets laborals. Per un treball digne #1demaig