Contra sant Jordi?

La Carlota Gurt (ARA Llegim. L'escriptora accidental. 6/5/2023) carrega contra sant Jordi. “Sant Jordi no m’agrada /…/ Però quan escrius, Sant Jordi és encara pitjor. Si més no, per a alguns. Que als editors i a les llibreries els agradi aquesta diada és comprensible. ¿Com podria no agradar-los si s’estima que es venen entre un 15% i un 20% dels llibres de tot l’any? /…/ Sant Jordi em posa trista perquè constato que comprar llibres és l’excepció, i no la norma per a molta gent. /…/ També hi ha la cura d’humilitat de quan et posen a signar al costat d’algú que ven milers de llibres. Te n’alegres per l’altre, però et sents com un idiota rematat. /…/ Racionalitzem-ho una mica: que els supervendes facin la marató té sentit, però els autors normalets podríem fer-ho d’una altra manera més humana i propera, signar a un lloc al matí, a un altre a la tarda i llestos. /…/ Podríem convertir Sant Jordi en el que imaginem sobre el paper. Tenim una gentada al carrer i una literatura cada dia més forta. Creguem-nos-ho una mica més i siguem menys populistes.”
El meu pensament està amb els escriptors, no mediàtics, que han d’escalfar cadira i han de somriure i que comptaran, amb els dits, els llibres que firmen. És ben trist que els personatges mediàtics es converteixin d'un dia per l'altre en els escriptors més venuts amb llibres de pa sucat amb oli i amb llibres que, majoritàniament, són fum, això si és que no hi ha ni foc, ni fum, ni cendra. És una tendència imparable que banalitza la creació literària i enfosqueix el panorama literari al meu entendre.

Totalment d'acord amb el Toni Soler quan diu  "Teniu tot l'any per comprar tota mena de llibres. Avui, marqueu-vos un detall amb el país: regaleu llibres d'autors catalans, en català i d'editorials catalanes". Fem-li cas. Omplim els carrers d’il·lusió, màgia, amor i cultura. Bon sant Jordi!

Piscines

El conseller d’Acció Climàtica, David Mascort, ha descartat refer el decret de piscines i ha responsabilitat l’oposició si aquest estiu els municipis no poden obrir les que són municipals. Acusa els seus detractors de “voler gesticular perquè sembli que ho fa malament i que ells ho farien millor”. “Portem 42 mesos de sequera i l’aigua segueix sortint per l’aixeta. Alguna cosa devem d’haver fet bé”, defensa.

L’Associació Catalana de Municipis i algunes alcaldies han negat que s’hagués negociat amb elles el contingut del decret.
En un país amb un nivell més elevat de cultura política aquest tipus de situacions no s’haurien de produir mai, ara bé, aquest no és el nostre cas.
Tot plegat, una altra batussa política lamentable que a ningú no afavoreix i que ve a confirmar que en la nostra administració pública “hi ha massa vuits i nous i cartes que no lliguen”. 

Qui no fuma ni beu vi, el dimoni el porta per un altre camí

El govern britànic vol que els més joves no puguin comprar mai tabac. La Cambra dels Comuns ha aprovat aquesta setmana un projecte de llei que prohibeix la venda de tabac a qualsevol persona nascuda l'any 2009 o més tard.
Segons el projecte, els fumadors que ara són majors d’edat podran continuar comprant tabac fins que ho deixin, o fins que es morin.
L’acte de fumar, en si mateix, no estaria penalitzat en la nova llei, però sí que se’n multaria la venda als més joves.
Les cigarretes electròniques quedarien excloses de la prohibició, però la legislació pretén de fer-les menys atractives a còpia de canviar-ne l’envàs i prohibir les populars cigarretes d’un sol ús que abunden al país.
El primer ministre, Rishi Sunak, que no beu alcohol ni fuma (i que fa dejuni un dia la setmana), ha encapçalat el projecte. Un dels grans arguments de Sunak és que el tabaquisme, que mata desenes de milers de persones l’any al Regne Unit, sol començar en l’adolescència.
No em resulta del tot fàcil posicionar-me sobre una mesura d’aquest calibre, ara bé, si alguna cosa tinc clara és que prohibir no acostuma a ser la millor manera d’aconseguir les coses i que sempre són les generacions adultes les que imposen les lleis i manen.
La llei seca als USA també va prohibir, en aquest cas l’alcohol, i va causar estralls durant una dècada.
Jo no ho faria tot i que de ben segur que es poden trobar altres mesures dissuassòries.

Crisi, col·lapse i catàstrofe

La Marina Garcés a la seva darrera publicació (El temps de la promesa. Nous quaderns anagrama, 2023) afirma que vivim en el temps de l’accident. L’afirmació és paradoxal perquè un accident és ni més ni menys que aquell esdeveniment que, de manera imprevista, irromp el curs regular de les coses.
Un accident obre un abans i un després. Afirma que actualment l’accident no interromp sinó que organitza el sentit de la temporalitat: el present se sosté entre un inquietant “encara no” i un terrorífic “ara ja sí” (pàg. 57).
Parla dels tres termes amb què avui ens referim al temps de l’accident: crisi, col·lapse i catàstrofe.
Tots tres es fan servir d’una manera paradoxal: la crisi ha passat a definir la normalitat, el col·lapse és inherent a la lògica dels sistemes en què vivim, i la catàstrofe esdevé el sentit del futur. Per això diem que el nostre present no té futur, que no sigui el de les ombres que projecta el seu passat.
Un cop llegit el text un parell o tres de cops es comença a entendre. A punt de ser declarats zona catastròfica, vaja. Quin futur ens espera!

La pissarreta d'en Partal

En Vicent Partal és un bon periodista i VilaWeb és un artefacte peridodístic singular. A la visita guiada que vam fer l’any passat vaig tenir l’oportunitat de constatar-ho. És per això que sóc subscriptor i en dono suport.
L’invent de la pissarreta és una troballa. Amb els seus mapes i gràfics i la seva mirada perspicaç t’ajuda a entendre aquest món tan complicat. Mireu si no a tall d’exemple l’episodi del passat dia 16: “Perses, turcs, àrabs, musulmans… És tot igual?”
El dilluns 16, a la sessió inaugural del Vilapensa (La frontera alegre, el contacte amb l’altre) va fer una intervenció nítida, clarificadora i divulgativa, que és molt d’agrair. Es va menjar amb patates la Isabel Galí, la seva parella de ball, totalment desbordada per la claredat expositiva i narrativa de’n Vicent, sempre amb un suport visual del tot encertat.

Escriure sobre la mare

Preciós el text “La càrrega mental”, un agraïment de Maria Climent a la dona que la va dur al món ( Catorze 14 cultura viva) i que clou d’aquesta manera: Per la càrrega mental, pel temps, per la vida sencera, mama.
La Maria Climent a la seva 2a novel·la (A casa teníem un himne. L’Altra, 2023), amb una mare i les seves dues filles com a protagonistes, ja va deixar clar que a la vida, sovint, cal una mà amiga, una paraula de confort, una il·luminació: posar negre sobre blanc el que tenìem pendent.
La Gemma Ruiz (Les nostres mares. Proa) retrata la quotidianitat d’un grup de dones vitalistes i combatives, sense escatimar tòpics. Un presumpte homenatge a la generació de dones nascudes als anys 50, enmig de la dictadura franquista i que van haver de renunciar a la seva realització personal però que van lluitar perquè les seves filles poguessin triar el seu camí. Una història tristament femenina que diu l’Anna Carreras.
La novel·la “Res no s’oposa a la nit” (Delphine de Vigan. Edicions 62) és una necessitat vital per a la seva autora. Admet que ha provat de no escriure sobre un drama que l’afecta directament però que no se n’ha sortit perquè sap que fins que no escrigui sobre això, sobre la vida i la mort de la seva mare, no podrà escriure res més. I escriure és, precisament, l’única manera de sobreviure a la tragèdia. Col·loca la pròpia mare en el centre d’un relat autobiogràfic del qual no sabem del cert què és cert i què no, naturalment.
Escrivint el llibre l’autora va adonar-se que la seva mare l’havia estimada, malgrat que no sempre va poder transmetre-ho i fins i tot li va fer mal.
En definitiva, que mare només n’hi ha una… ” y a ti te encontré en la calle” que diu la dita popular. 

I visca la mare que ens va parir!

¿Qui té dret a ressuscitar els creadors? La creació post mortem amb IA

Molt interessant, com sempre, l’article “Parlar amb els morts a través de la IA: una oportunitat o un risc?” (Mònica Planas ARA 14/4/2024).
Entre moltes d’altres coses vinculades a la intel·ligència artificial (IA) planteja un tema de gran calibre: ¿Qui té dret a ressuscitar els creadors?
Ve a dir que la IA pot expandir les grans obres d’art més enllà dels marcs que les limiten, però són creacions vinculades al nom d’un artista sense la seva mirada ni el seu pensament.
Algú pot decidir utilitzar la IA per crear una nova novel·la policíaca de Pepe Carvalho amb l’argument que s’ha fet segons l’estil de Manuel Vázquez Montalbán. O editar un nou àlbum de Leonard Cohen amb IA on la seva veu greu cantarà temes que s’assemblaran als seus grans èxits. O que un diari continuï publicant articles d’un opinador finat.
¿Qui té dret a ressuscitar els creadors? Artistes i hereus de grans estrelles de la música ja han denunciat que s’entrenin els programes d’imitació amb els seus continguts. Però la creació post mortem amb IA té l’afegit que els imposa una obra i una autoria que no els pertany. Es poden considerar homenatges a l’artista difunt, un joc amb el més enllà o un experiment filosòfic, però també una explotació comercial del mort que ultratja el seu criteri i la seva autoria.
El dubte és qui té la potestat per decidir que un artista ha de ser replicat eternament o que la seva producció s'ha de perpetuar a través de les creacions de la intel·ligència artificial.
Potser el més inquietant de l’evolució humana és la creixent resistència a l’acceptació de la mort.

No dispareu al pianista! En contra de la literatura fàtua. Va d’arquitectes, paletes i manobres.

Aquest apunt al meu blog ve a rematar els dos anteriors (No dispareu al pianista!, del 12/4/2024 i Cantar la canya a Ramon Gener, del 13/4/2024).
He llegit 99/443 pàgines del llibre (Història d’un piano. Ramon Gener. Columna, 2024) abans d’atrevir-me a dir la meva, que en tinc ganes.
Un centenar de pàgines en un llibre de 443 és un marge de confiança prou generós -com ara allò dels 100 dies de gràcia que es dóna als governs- com per a poder prendre partit.
Comento uns temes que em van quedar pendents al “Cantar la canya a Ramon Gener”.
1- La humanització d’un element, en aquest cas un piano és perillosíssima. I penso en la dels animals de companyia, a tall d'exemple. Atribuir a un animal o a un instrument musical qualitats humanes és inhumà.
2. Resulta que el llibre, editat en català i castellà, no està traduït segons l’autor. I doncs? Que potser escrivia cadascuna de les dues edicions simultàniament, cadascuna amb una mà? Va, home, va! ¿La imatge projectada durant tota la presentació, de l’edició en castellà, tampoc no era una una casualitat?
3- El paper dels premis literaris i la realitat editorial del país és, si més no, preocupant. A l'última edició de la revista La Directa (núm. 577, abril 2024) trobem un reportatge sobre l’edició independent, una espècie en extinció.
Es constata que la formació de grans conglomerats multinacionals com Planeta o Penguin Random House, que creixen a còpia d’absorbir altres editorials i publicar milers de volums, és determinant en l’evolució del sector dels llibres en català. Tanmateix, i per sort, això no ha aturat la proliferació de projectes de petit format, en molts casos capdavanters en qualitat i innovació.
Això ve a tomb perquè l’autor va insistir molt en què la seva obra va ser la guanyadora, entre els 51 exemplars i per unanimitat del jurat, del premi Ramon Llull 2024. No qüestiono la solvència del jurat simplement discrepo totalment dels seus comentaris a les xarxes. Jo mai no li hagués donat el premi.
En resum, que no m’ha agradat gens la novel·la que, tot i que entrecreua els grans esdeveniments de la història europea del segle XX amb la vida dels successius propietaris d'un piano Grotrian-Steinweg del 1915, ho fa amb una escriptura funcional i correcta però sense ànima, sense nervi, sense grapa, sense ganxo. Literatura fàtua, plena de presumpció, de vanitat infundada.

Ni de lluny es pot comparar amb el “Jo confesso” de Jaume Cabré, per més que el Ramon Gener s’hi vulgui comparar.
El millor de tot plegat, pel que fa a la novel·la del Ramon Gener, l’espectacle, el monòleg de la presentació en públic per part de l’autor, la campanya de promoció a totes les plataformes, mitjans de comunicació i xarxes socials. De ben segur que serà un dels llibres més venuts aquest sant Jordi doncs és el que es porta de fa uns anys.
Regaleu llibres però, sisplau, remeneu una mica que de ben segur que trobareu lectures molt més gratificants i de molta més vàlua literària.
A la literatura, com a la vida, hi ha arquitectes, hi ha paletes i hi ha manobres -com és el cas del Ramon Gener-.

Vilapensa 2024 Els altres

Jean Paul Sartre va escriure la famosa peça teatral “Huis clos”. L’argument de l’obra té la bellesa de les coses senzilles. L’obra acaba amb aquestes paraules, desoladores i cèlebres: “L’infern són els altres”.
Qui són els altres? Tots podem esdevenir els altres en qualsevol moment. Al voltant d’aquest concepte avui s’enceta una nova edició del VilaPensa, el festival del pensament que se celebra des de fa set anys a Vilafranca del Penedès.
Del 15 al 21 d’abril s’han programat una vintena d’actes que abordaran “Els altres” des d’àmbits molt diversos. Hi haurà, evidentment, espai per parlar dels fonaments, de com des del pensament s’entén aquesta categoria de l’altre, però se’n brindaran molts altres per apropar-se a aquest terme des d’altres vessants (feminisme, literatura, cinema, periodisme, música, teatre, cures, migració, fotografia…). I és que, si alguna cosa caracteritza i explica l’èxit del VilaPensa és, justament, la incitació a la reflexió sobre un mateix concepte des de dimensions diferents.
La filosofia, com la literatura o l’art, ens poden ajudar a resistir el corrent, a escapar de l'estupidesa, l’avorriment i la vulgaritat. La filosofia “no com un discurs o una construcció teòrica, sinó com una via de transformació d’un mateix a través del diàleg, de la meditació, de la contemplació, de l'examen de consciència” ens permet pensar de bell nou (“Filosofia salvatge”. Xisca Homar. Sembra Llibres, 2023).

El Caso

Constato que El Caso encara existeix, ni que sigui en versió digital i sota l’aixopluc d’ El Nacional.
El pare no comprova diaris però sí que és cert que, de tant en tant, el comprava i comentava algun dels episodis més rebregats i sanguinaris.
Llegeixo els titulars del darrer número. Sang i fetge… i molta misèria i violència, que mai no és gratuïta. Prefereixo la dels germans Cohen, al cinema. O els Crims de Carles Porta.
Em ve al cap una lectura recent i molt suggeridora: L’assassinat considerat com una de les Belles Arts (Thomas de Quincey. Aeditors. BCN). La trama, delirant. Un excèntric club londinenc de fa un parell de segles es dedica a analitzar críticament els assassinats de la gran ciutat.
Amb un rigor filosòfic exquisit, De Quincey ens endinsa en les ambigüitats de la lògica i la moral, un dilema encara ben viu als nostres dies.
I és que, al capdavall, la vida mata. Una dedicatòria que em penso que ve a tomb:
A tots els estimats difunts
que m’han precedit.